LA FRASE

Totes les persones grans han començat essent nens, però n'hi ha poques que s'en recordin.

El Petit Príncep

divendres, 22 d’abril de 2011

un conte


“Hi havia una vegada un infant que va començar anar a l’escola. Era força petit i l’escola molt gran.
Quan l’infant va descobrir que podria entrar a la seva aula des de la porta que donava a l’exterior
es va alegrar, i l’escola ja no li va semblar tan gran.
Un matí la mestra li digué:
–Avui farem un dibuix.
–Que bé! va pensar el petit.
Li agradava dibuixar i podia fer de tot: vaques, trens, pollets, tigres, lleons, vaixells... Així és que va
treure la seva capsa de colors i va començar a dibuixar, però la mestra va dir:
–Espereu, encara no és hora de començar! Encara no he dit què és el que dibuixarem. Avui dibuixarem flors!
–Que bé! –va pensar el petit.
Li agradava fer flors i va compençar a dibuixar flors molt boniques amb els seus colors violetes, taronges i blaus...
Però la mestra va dir:
–Jo us ensenyaré com, espereu un moment! I agafant un guix, va pintar una flor vermella amb la
tija verda.
–Ara –va dir la mestra– ja podeu començar.
El petit va mirar la flor que havia fet la mestra i la va comparar amb les que ell havia pintat. Li agradaven més les seves, però no ho va dir. Va girar el full i va dibuixar una flor vermella amb la tija verda, tal com havia indicat la mestra.
Un altre dia la mestra digué:
–Avui modelarem amb plastilina.
–Que bé –va pensar el petit.
Li agradava la plastilina i podia fer moltes coses amb ella: víbores, homes de neu, ratolinets, carros, camions... i ca començar a estirar i amassar la seva bola de plastilina. Però la mestra va dir:
–Espereu, encara no és hora de començar! Ara –va dir la mestra– farem un plat.
–Que bé –va pensar el petit.
Li agradava modelar plats i va començar a fer-ne de totes formes i mides. I llavors la mestra va dir:
–Espereu que jo us ensenyaré com –i els va ensenyar a fer un plat fons. –Ara ja podeu començar.
El petit va mirar el plat que havia fet la mestra i després els que ell havia modelat. Li agradaven més els seus, però no ho va dir. Només va modelar una altra vegada la plastilina i va fer un plat fons, com la mestra havia indicat.
Aviat el petit va aprendre a esperar que li diguessin què havia de fer i com, i a fer les coses iguals com les que feia la mestra. No va tornar a fer res ell sol.
Va passar el temps i el petit i la seva família es mudaren a una altra ciutat, on va haver d’anar a una altra escola. Aquesta escola era més gran i no hi havia portes que donessin directament a la classe.
El primer dia de classe la mestra va dir:
–Avui farem un dibuix.
–Que bé –va dir el petit, i esperà que la mestra li digués què havia de fer; però la mestra no va dir
res. Només caminava per l’aula, mirant què feient els nens i nenes. Quan va arribar al seu costat li
va dir:
–Que no vols fer un dibuix?
–Sí –va contestar el petit– però: què cal fer?
–Pots fer el que tu vulguis –va dir la mestra
–Amb qualsevol color? –preguntà el petit.
–Amb qualsevol color –va contestar la mestra. Si tots féssiu el mateix dibuix i féssiu servir els mateixos
colors, com sabria jo quin ha fet cadascú!?
El nen no va dir res, abaixà el cap i va dibuixar una flor vermella amb la tija verda.”

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada